Despertar.
És de nit?
A poc a poc, la llum. Nàixer com un dia. Arribar a l’horta amb el sol partit per
l’horitzó. La terra fresquı́ssima, les herbes humides brunyint els peus. Els cants
xerraires de les aus. Els motors. Veus humanes dins la caseta. Bon dia, bon dia.
Llum daurada. I començar.
La terra fa fer coses als cossos. La bona terra fa als cossos capaços de fer
coses. I això és bo. Però haguera estat millor desdejunar abans de replegar el camp
de cebes. M’hauria estalviat el mareig. La pròxima vegada he de dur-me fruites i
nous. I quan estiga doblada amb les mans en la terra, el cap per baix i el cul cap
l’aire, he d’alçar-me més espai. La pròxima vegada miraré els núvols del cel i no
imaginaré una turmenta terrible que destrossa totes les cebes, sinó una pluja
estiuenca, com les que he viscut abans, per la qual cosa no caldrà replegar les cebes
com si el món estiguera acabant-se. Més be caldrà agafar-les sentint les plantes en
creixement, els insectes pol·linitzant, les ombres dels arbres agitant-se, la brisa
corrent entre les barraques, la vida eixamplant-se i el temps amb ella, al seu costat.
On estan les ferramentes? On estan els guants? On està l’aigua per beure? On
esta el lavabo? On estan les remolatxes? On estan les caixes grans? On deixe el
poal? On deixe el fem? On deixe la roba? On deixe les tomaques? On deixe el
metall? On deixe el got? On deixe els guants?
Haguera preferit no fer eixa feina, replegar el fil negre de plàstic recremat,
voladı́s, polvoritzat. Haguera preferit no callar-me al veure el veı́ arruixant verins
sobre totes les coses vives, amb la motxilla groga als muscles, just al costat de la
sèquia. Haguera preferit veure les tires de camps perduts que travessen aquesta
horta plenes de plantes, Qlorides i germinades, en lloc de conèixer-les ermes, com
fantasmes impertèrrits dels seus propietaris, de la seua inacció.
Mire els cossos que m’envolten. E+s com escoltar els altres durant una sessió
d’improvisació musical. Cal callar. Quin instrument està fent sonar? Com l’agafa,
com el manipula? Què li fa? Com sona? Què fa per fer-lo sonar aixı́? I aixı́? Està de
peu? Per què es meneja? Cap a on? Com articula els ossos? Quant separa els peus?
Quina força aplica? Quins gestos fa servir? Quins no?
Canviar la tomaca més gran per la més menuda: 963 grams. No tan menuda.
Aquesta altra: 1236 grams. No tan gran. Furgar en la caixa buscant-ne una
mitjaneta, amb compte per no desbaratar la pell delicada dels fruits. Trobar la
tomaca mitjaneta: 1008 grams. Agafar el quilo ben pesat de tomaques amb les dues
mans esteses com a pales, com a safates, com a plats. Rebre les tomaques, totes.
Caminar amb elles cap a les caixes de cartró. AproQitar eixos passos per calibrar els
1008 grams, permetre que eixe pes puga ser detectat, comprés i integrat des de les
mans, els braços, els colzes, els muscles, el coll, la pell, la planta dels peus. Arribar a
la caixa i dipositar amb carinyo les tomaques; ja no grams; cossos rojos
apassionats.
On estàs? A Betxı́, estic treballant a una horta, mamà. Una horta de terra
saonada com les que tu vas conèixer de xiqueta, quan vivies entre bledes i bombes,
acabada de nàixer, voldria dir-li. Una horta amb aigua que corre a prop i dringa. I
altres riuen. I altres passen volant a tota velocitat sobre el meu cap mentre porte
les canyes al costat d’un muntó de matèria orgànica que fa la digestió. Hi ha creı̈lles
a punt de recollir, vull dir-li, per al bullit de l’agost. I a l’octubre hi hauran
moniatos, eixos que no vas posar mai a la taula familiar per a conjurar la fam que
havies patit. Jo els vaig descobrir quan tenia vora trenta anys, i encara celebre cada
mos de la seua dolçor tendra com si et xuplara els pits mamà, vull dir-li, per a
conjurar amb tu la fam que vas patir.
Què farem de les gates? Què farem? Que no crien. Que mengen penso, que no
en mengen. Que no crien. Que se les emporten i les tornen transformades,
higienitzades, amputades, estèrils. Com a les moreres, estèrils, per a que facen
ombra però no fruit, per a que no embruten, volem ombra i la volem neta. Doncs
amb les gates igual, el mateix problema, follen i s’embarassen i donen fruits que
embruten, i demanden, i en són moltes, en són massa, al nostre parer. Que muten a
eixes gates per a que ens facen companyia i no molesten. Però sobre, tot, que es
queden.
La tomaca Pata de mulo es una joia fenomenal. Penjada pel peduncle amb una
cadeneta oscil·la baix l’orella. Què pots fer amb una meravella aixı́? Alça el muscle i
l’empenyes cap amunt. La replegues amb la galta que la sosté. Gira amb el coll tot el
cap, tira la boca i nyas! la mossegues.
Si plou de nit, l’endemà cal portar sabatilles tancades. No voldràs uns peus a
poc a poc humits, mullats, pansits, gelats.
Altra caixa. Altra caixa. Altra caixa. Altra caixa. Al carretó, a la caseta. Alça la
caixa, alça la caixa, alça la caixa, fes muntó. Altre muntó. Altre muntó. Ja no hi
caben. Anem-hi. Una planta baixa, al costat de la carretera, amb un tractoret al fons.
Una estora de cebes marejades, desorientades, acabades de extraure de la terra i
portades allà, i deixades lo millor possible, tombades, esteses, però allà. Passen la
nit en l’indret fosc sobre el terra de ciment, al nivell de les rodes de les motos que
bramen amunt i avall. A l’altre dia igual. I a l’altre i a l’altre durant mesos. Cal
preguntar-se perquè eixes cebes que amb tanta generositat se’ns ofereixen no
tenen casa per maurar. Elles no poden fer-la.
Sobre les campanes de l’església cal parlar.
Agafant-la amb els dits ı́ndex i polse estire de la planta a poc a poc. El pols
ferm, la direcció vertical. En sentir una vibració dins de la terra vol dir que les
arrels s’han separat. Ara cap amunt, en lı́nia ben recta. Ja eix. Acı́ està, parida per la
terra l’espècie invasiva. La planta mare forma una malla continental indestructible.
La Qilla penja de la meua mà, tremolosa i menuda, plena de fang i enganxada entre
el teixit de les arrels: la xufa negra, o llumsa, xumpsa, iumsa, juncia, coyolillo,
corocillo, cı́pero, porreta… Tants noms com les bruixes. E+s la que creix més
ràpidament, més extensament, més intensament. Encapçala una resistència.
Mire i mire la prestatgeria, la mire, la torne a mirar, de baix a dalt, de dalt a
baix, amb més atenció al centre, ara les vores, la mire i la mire. On has dit que
estava el got?
Es diuen barraques perquè les plantes i els fruits s’apugen i es pengen del
seu cos de barraca de doble aigua, llargueruda i forta. O potser es diuen barraques
perquè es fan de canya, igual que el sostre de les cases d’horta on vivia abans la
gent: baix estan els bitxos i els animals, i dalt les persones convertides en
cogombres. O potser es diuen barraques perquè al voltant hi ha Qileres de plantes
separades per espills d’aigua. I la marjal no està lluny. I la mar tampoc.
He sentit dir d’ella que no es deixa agafar, que no li agraden els braços
humans, s’esmuny com un peix i pel camı́ arrapa. Li observe el gest felı́, no sé si
està endormiscada o és que dissimula els seus recursos de caçadora ancestral
darrere una indiferència inQinita. Tombada sobre un llitet de brossa, damunt de la
terra fresca, a dalt d’un turonet, m’observa mimetitzada. Hui se t’emporten.
Cada dia el mateix disgust. Treure els peus de l’asfalt i xafar el sol. Xafar tot
això que viu al sol amb les meues potes maldestres.
Anar al forn cada dia després de treballar. Sentir l’olor del pa només gires el
cantó, escoltar el pa tendre relliscant dins la mà enfarinada de la fornera, la mà
blanquinosa, com les rajoles de la paret que a més de ser blanques són
blanquinoses, com el seu davantal blanc, com la molla del pa i la gana antiga de
portar-lo a la boca, tot blanc i blanquinós, com la calor de l’estiu, com els records de
molt enrere.
Cada dia m’acoste a la sèquia. L’aigua corre i parla. Em quede allà una estona
i comencen a xerrar juntes, eixa aigua i la que jo tinc a dins, recorrent el meu cos
com l’aigua de l’horta recorre la sèquia. Calle. Elles parlen i es conten el futur, o això
imagine jo, encara que no entenc res del que diuen. Però és clar que es comuniquen
només trobar-se, es reconeixen! I qui soc jo per a interrompre tanta alegria?
Marivı́ Martı́n 2025
